La veritat
Si crec que jo tinc la raó; que les meves idees o, les conclusions a les que he arribat son les millors; que el meu criteri és el més apropiat o que jo soc el més intel·ligent; pocs motius tindré per valorar l’opinió o el criteri dels altres.
I si jo estic segur de que les meves idees o, la ideologia que he adoptat, son les que s’han d’aplicar, pocs motius tindre per aturar-me davant dels problemes o, les ‘petites’ desgracies que aquestes idees o ideologia puguin provocar.
Al cap i a la fi, seran conseqüències col·laterals del desplegament de les meves ‘veritats’ o certeses. Unes veritats, certeses o simplement ideologia que ,aplico o vull que siguin aplicades, perquè crec que generaran un be major.
Pràcticament tothom accepta que, fins i tot en la més ben intencionada de les accions, pot haver-hi un mal-menor. L’impacte d’aquest mal-menor serà més acceptat, assumit e indiscutit quant més gran sigui el problema a resoldre i per tant el benefici potencial arribi a més gent.
En base a la veritat o bondat de les nostres certeses, i supeditant-ho al que considerem el be comú, tendim a autoconcedir-nos bastants lllicències ètico-morals i a disculpar moltes actuacions que, sense ser enteses com a mal-menor o conseqüència de, condemnaríem totalment.
Els casos més flagrants d’aquest tipus d’actuació és quant en nóm de la llibertat, contra la opressió o contra el perill d’una ideologia, s’accepta la tortura i la mort d’altres éssers humans.
Les pròpies idees
Les persones acostumem a mirar-nos les pròpies idees com si fossin fills nostres i per tant, els seus defectes o problemes els veiem com alguna cosa merament circumstancial, temporal o excusable i les seves virtuts les veiem com si fossin innates, evidents i eternes.
A més a més, quant trobem gent que te unes idees semblants, ràpidament ens hi sentim afins i propers, doncs, en certa manera, aquesta gent valida i ens dona la raó en el que ja pensem i en el ser que s’està construint en nosaltres.
Si jo, que soc bona persona, degut als meus valors i la meva experiència, penso que X es bo i això ho veig com una cosa evident, les persones que també ho vegin com a alguna cosa bona i evident, seran persones que pensaran i tindran uns valors semblants als meus i, com que això serà part d’un ésser que s’està construint d’una manera molt semblant a la meva; si joc soc bo, ells possiblement també ho siguin.
Les idees dels Altres
En canvi les idees dels altres, quant son diferents, son tot un altre tema. Com que no son les nostres i, les nostres les tenim perquè considerem que son les bones, tendim a considerar les idees dels altres com a dolentes o sospitoses de ser dolentes. Per tant, tendim a observar-les molt críticament i, en cas de dubte, n’evitem la seva propagació.
A més a més, si a les persones que tenen idees com les nostres , tenim una certa tendencia a considerar-les com a bones persones, les persones que tenen idees diferents de les nostres, tendim a considerar-les dolentes o sospitoses fins que no es demostri el contrari.
La intensitat en aquestes percepcions depén en gran mesura de la intensitat en la bondat i veritat de les nostres pròpies idees. Es a dir, quant més segur estigui algú de les seves idees i, de la veritat de les mateixes, més dolentes i perjudicials veurà les idees dels altres. Quants més dubtes tingui o, més transigent sigui hom amb les seves pròpies idees, en general, menys tendencia tindra a veure les idees dels altres com a dolentes i als altres éssers humans com a perillosos.
El cas extrem és per exemple el de l’integrista religiós o el del neo-nazi que veuen a tothom i a tota idea diferent com un perill mortal a eliminar.
Els 'herois' Nacionals
Però no em pas de pensar que això és un tema que afecta només als extremistes. Tots tendim a pensar que els que han causat desgracies en nom d’unes idees diferents de les nostres, han de ser perseguits i, els que han causat desgracies partint d’unes idees semblants a les nostres, han de ser disculpats o, com a mínim, compresos i situats en el context apropiat.
Un dels exemples més clars d’aquest tipus de comportament el tenim en la història. En cada país, els llibres de Història acostumen a situar els respectius herois nacionals en un context i amb un tractament, molt favorable i comprensiu, que casi mai s’aplica recíprocament, quant es parla dels herois dels països veïns. Els actes heroics per a uns, son salvatjades i genocidis pels habitants del país veí, i a la inversa.
O simplement la visió es oposada. Per exemple, les accions de Jaume I van destruir el regne d'Aragò però van crear el Regne de Mallorca. Van fer una separació entre Catalans i Aragonesos , però va apropar els Catalans a Mallorca i els Aragonesos a Castella. Fou un bon Rei, o no? Dependrà de a qui ho preguntis i del que aquella persona es vulgui creure que és.
I la visió i significació de?...els Croats (Cetroeuropeus), el Cid (Castellà), els pirates (Anglesos), els almogavers (Regne Aragó), l'exercit Napoleonic (Frances), la Companyia d'Indies (Holanda), etc. Sempre és el mateix. Tothom tendeix a valorar els fets histórics en funció del que volem creure que som, fins i tot en indrets o paissos tan avanzats, cultes i democràtics com els esmentats.
Els 'herois' Actuals
Això no ho veiem només amb als grans herois de l’antiguitat, si no que ho seguim observant en personatges històrics molt més recents
L’Ayatola Jomeini, Fidel Castro, Pinochet, Francisco Franco, Hitler, Stalin, Reagan, Kennedy, Mao, Frantz Fanon, Arafat, etc, tots han excusat el seu accés al poder o, l’abús de poder, en nom de la llibertat. Tots volien alliberar a algun grup de gent de l’opressió o amenaça d’un altre grup de gent i, tots creien que el fi justificava els mitjans. A més a més, tots han tingut grans grups de població que els hi han donat suport o han excusat els ‘mals menors’ que aquests personatges han causat.
Qui condemna a Franco i a Pinochet potser disculpa a Fidel Castro i el Che Guevara. Qui condemna a Stalin o Mao, potser disculpa el suport americà a les dictadures centro-americanes. Qui condemna els abusos colonials potser disculpa els abusos de les lluites d’alliberament colonial i les posteriors dictadures. Qui condemna els abusos en el món musulmà potser oblida els abusos en el món cristià. Qui condemna els abusos dels polítics nacionalistes potser és totalment cec amb el seu nacionalisme. Qui condema l’alemania nazi i els gulags rusos potser és massa indulgent amb la lluita anti-terrorista actual. Qui disculpa Frantz Fanon, o Arafat rapidament condemna Reagan o Nixon. I qui potser disculpa Reagan o Nixon no dubta gens en condemnar Breznev o Arafat.
Angels o dimonis
Algú és pot indignar i fins i tot sentir ofès pel fet que és comparin entre si alguns d’aquests personatges, però mira’t fredament, tots tenen un punt bàsic en comú: Invocant una idea de ‘be comú’, una idea de país o societat, aquestes persones s’han atorgat llicencia per cometre actes que sense aquesta excusa ideològica, mai serien comesos; com es el matar i torturar d’altres éssers humans. I penso que no em de caure en la temptació de creure que la diferencia és que, per exemple el Che Guevara o Arafat eren bones persones obligades per les circumstancies i, d’altres com Hitler no, perquè no es cert. O més aviat, no es del tot cert.
Tothom es considera bona persona. I tan bona persona es considerava Hitler, com Stalin o el Che Guevara o Arafat o Reagan. Tot depén de la línia de la vida que escollim per jutjar-los.
En nom de grans veritats, de bonísimes intencions i de molt lloables lluites per la llibertat; s’han produït grans desgracies i sagnants revolucions.
Com es diu popularment:
el camí a l'infern està empedrat de bones intencions.
Per tot això, no crec en ningú que pensi que te la veritat. Que cregui que en nom de la lluita per la llibertat és pot sacrificar tot o, que cregui que tots hem d’actuar segons un decret diví que ens farà a tots més bons o feliços.
Jo prefereixo escoltar-me a aquell que creu que no creu. Aquell qui t’explica els seus dubtes i no les seves veritats. Aquell que busca a algú que li pugui demostrar que les seves idees son erronies però explicant-li el perquè ho veu aixì.
Jo soc dels que creuen que tota veritat no es una antiga mentida desgastada, sinó un alçador personal i temporal, per poder veure-hi millor en la nostra vida i societat.
